El canal temàtic Buzz ha decidit oferir a través d'internet, de forma gratuïta, la sèrie completa Darker than Black. Fins fa poc, comercialitzava la sèrie a 90 cèntims d'euro cada capítol, però després d'un experiment inicial i d'assolir els 1.000 visionats del primer episodi a internet, els responsables de Buzz van decidir que havia arribat l'hora d'oferir tota la serie debades. Així, cada vegada que un dels capítols alliberats assoleix també els 1.000 visionats, Buzz obre al públic l'episodi següent. En aquest sentit, els dos últims capítols desbloquejats són els episodis 9 i 10, cosa que demostra que la iniciativa funciona i que hi ha altres maneres de veure anime a internet sense haver de passar per caixa ni recórrer a altres sistemes, com les descàrregues o els portals de visionat online. AnimEbre també us anirà oferint els capítols, gràcies a Buzz i la tecnologia d'AdnStream. Tot seguit, teniu el primer capítol, titulat La estrella fugaz del contrato.
Darker than Black és una sèrie relativament recent, dirigida per Tensai Okamura i produïda per l'estudi Bones. Al Japó, va estrenar-se a l'abril del 2007 a l'MBS, TBS, CBC i les seues cadenes afiliades. La història comença quan apareix damunt de Tòquio un camp misteriós conegut com La Porta de l'Intern, que priva la capital japonesa del seu cel original. Com a conseqüència, apareixen també una sèrie de persones amb habilitats especials, els Dolls (Titelles) i els Contractistes. Així, mentre els Titelles són mèdiums sense emocions, els Contractistes tenen poders especials amb la finalitat de matar. D'aquesta manera, les agències d'intel·ligència d'arreu del món utilitzen els Contractistes per encobrir els secrets relacionats amb La Porta de l'Infern, i això fa que es produeixen batalles molt violents pel control de la informació. En aquest context, Hei és enviat a Tòquio amb una identitat falsa, com a estudiant xinès d'un intercanvi. Però en realitat és un agent contractista d'alt nivell, el Shinigami Negre, que rivalitza amb la policia japonesa en la resolució de diferents casos i missions. D'altra banda, a partir del 15 de maig, la revista Youg Gangan ha anunciat la publicació d'un manga nou sobre Darker than Black, a càrrec de Yuji Iwahara, que ja va realitzar el disseny dels personatges per a l'anime. De fet, la sèrie ja va tenir una adaptació al manga, i això ha fet creure els seguidors de Darker than Black en la possibilitat d'una segona temporada de l'anime, ja que la sèrie original té 25 episodis.
El proper dilluns, 4 de maig, el canal de pagament Animax recupera des del primer capítol la sèrie Los Caballeros del Zodíaco (Saint Seiya), un dels animes més populars de tots els temps. Sobretot, al nostre país. El mite va començar l'estiu de l'any 1990, quan la primera cadena de TVE va remoure la sobretaula amb una de les sèries de dibuixos animats amb més seguidors, tot i que només va emetre els primers 26 episodis. Després, Los Caballeros del Zodíaco va passar a La 2, i no va ser fins que Telecinco va adquirir la sèrie, tot emetent un total de 114 episodis de dilluns a divendres, que Saint Seiya va esdevenir un veritable fenomen social. Amb el pas dels anys, Los Caballeros del Zodíaco també es va poder veure pels canals temàtics Buzz i Cartoon Network, i també va tenir força èxit en el mercat del DVD. Ara, Saint Seiya es reestrena a Animax, que també emetrà Los Caballeros del Zodíaco de dilluns a divendres a les 21.25 hores. A més, Animax ha decidit que emetrà la versió de la sèria sense censura, i que farà diferents multidifusions en diferents horaris, i també ha programat diverses maratons els dissabtes, a partir de les 12.25 hores i de les 18.50 hores.
Los Caballeros del Zodíaco és un anime basat en el manga de Masami Kurumada, i se centra en la història d'un grup de joves guerrers anomenats Sants, que lluiten per protegir a la deessa grega Atenea de les forces del mal. Per lluitar, els cavallers només utilitzen la seua energia interior, coneguda amb el nom de cosmos, els seus punys i unes armadures que els serveixen de protecció, i que a més estan inspirades en les constel·lacions i els personatges de la mitologia grega. El manga de Kurumada va publicar-se a partir del 1986 a la mítica revista Shonen Jump, i després la no menys mítica Toei Animation va fer la sèrie de televisió, dirigida per Kozo Morishita i un gran equip d'animadors encapçalats per Shingo Araki i la seua dona, Mihi Himeno. La sèrie original té 114 episodis, agrupats en tres nissagues (la del Santuari, la d'Asgard i la de Posseidó), però també hi ha pel·lícules i diverses continuacions del manga. D'altra banda, cal destacar la impressionant música de Saint Seiya, amb una banda sonora composada per l'Andromeda Orchestra que entussiasma els seguidors de la sèrie, i que va editar-se en més d'una desena de CDs. En aquest sentit, també mereix un comentari la coneguda capçalera de la sèrie, amb la cançó Pegasus Fantasy, que en l'original va anar a càrrec del grup japonès Make Up, i que és un dels himnes més famosos que ha donat l'anime. Tot seguit, podeu veure un vídeo amb tots els openings que ha tingut Saint Seiya...
Un dels llibres que ens han regalat aquest últim Sant Jordi és la novel·la gràfica La montaña mágica, de Jiro Taniguchi. Per tant, no s'ha de confondre, com han fet alguns, amb una hipotètica adaptació manga de la novel·la homònima de Thomas Mann, ja que en realitat La montaña mágica és el títol d'un relat íntim i personal de Taniguchi, que torna a capbussar-se en els records de la seua infantesa com ja va fer amb El almanaque de mi padre. Així, La montaña mágica és una d'aquelles històries que serveixen per justificar-nos davant dels altres, als adults que ens continuen agradant els còmics. Aquest manga de Taniguchi, que l'editorial Ponent Mon ha publicat al nostre país al gener d'enguany, és una combinació memorable de sensibilitat i de fantasia, amb una història que voreja el realisme màgic per parlar-nos de temes tan universals com la solitud, la por a la mort de les persones que estimem, el creixement personal, el respecte a la natura i la pèrdua de la innocència. Al pròleg de La montaña mágica, l'autor confessa la seua admiració pel còmic europeu, i la veritat és que la tècnica narrativa de Taniguchi, així com el seu dibuix de traços nets i la minuciositat amb què dibuixa els escenaris, fan que aquesta novel·la gràfica siga més propera als còmics continentals que al manga que habitualment ens arriba del Japó. Tot i així, Taniguchi situa l'acció a la seua ciutat natal, Tottori, per explicar la història d'un xiquet d'onze anys, Kenichi, que és orfe de pare i que ha d'afrontar la malaltia greu de la seua mare. El jove Kenichi i la seua germaneta, Sakiko, han d'anar a viure una temporada a casa dels iaios, ja que la seua mare ha de marxar a l'hospital d'Osaka per ser sotmesa a una complicada operació. Amb el record dolorós de la desaparició del pare i els anys feliços en què la família estava completa, Kenichi intenta afrontar com pot la possibilitat de perdre també la mare. Per fer-ho, Kenichi passarà les hores al costat d'altres xiquets, tot jugant a les restes dels passadissos d'un antic castell que coronava la muntanya del poble. La seua rutina infantil, però, donarà un gir inesperat quan el protagonista descobreix el museu de ciències naturals de Tottori, en què viu una estranya salamandra amb la qual Kenichi pot comunicar-se. A partir d'aquest moment, el xiquet haurà de superar les pors personals i buscar la complicitat de la seua germana, per ajudar els esperits de la Muntanya Màgica a salvar les fonts interiors i les runes del castell de les urpes dels especuladors. En aquest sentit, La montaña mágica és un relat tendre i molt emocionant amb més d'una capa de lectura: una de més superficial sobre el pas de la infantesa a l'adolescència, però també una altra de més simbòlica sobre la necessitat d'endinsar-nos als nostres cors, per superar les dificultats i propiciar el necessari equilibri entre els humans i la natura.
Avui ha arribat a les pantalles dels cinemes del nostre país l'esperada Ponyo en el acantilado, l'última pel·lícula de Hayao Miyazaki, a qui com haureu vist hem dedicat una sèrie d'apunts en aquest bloc. Aquesta era, per tant, la raó de tant parlar de Miyazaki aquests dies. El film Ponyo en el acantilado és una adaptació ben lliure del clàssic La Sireneta, el conte d'Andersen, ja que explica la història de Sosuke, un xiquet de cinc anys que jugant a la platja es troba una peixeta de colors anomenada Ponyo, amb el cap atrapat en un pot de melmelada. Sosuke la rescata i el xiquet i la sinereneta es fan molt amics, però el pare de Ponyo, que és un bruixot que viu al fons de l'oceà, l'obliga a tornar amb ell. Així, tot s'embolica encara més quan la peixeta decideix ser humana i s'escapa per tornar amb Sosuke, que els crítics han identificat amb el fill de Miyazaki, Goro, amb qui el director ha volgut reconciliar-se després d'haver criticat públicament la seua primera pel·lícula, Cuentos de Terramar. En aquest senttit, Miyazaki sembla haver tornat a un anime més tendre i infantil, després de les històries amb aires tètrics i de malson de pel·lícules com La princesa Mononoke, El viatge de Chihiro i El castell ambulant. Amb tot, alguns crítics ja han advertit que també pot haver una doble lectura a Ponyo en el acantilado, ja que Miyazaki presenta una altra història amb un fort missatge ecologista, i amb un fons marí ple de criatures properes a la literatura de Lovecraft, ja que les forces oceàniques envairan la terra per aconseguir el retorn de la sireneta. Siga com siga, també es tracta del retorn de Miyazaki a l'animació tradicional i totalment artesanal, si bé el director japonès només havia utilitzat l'animació per ordinador en el sistema de producció de les seues pel·lícules i intentant que la tècnica digital no es notés gens ni mica. De fet, la pel·lícula es composa de 170.000 dibuixos fets a mà. Tota una declaració de principis per a una pel·lícula que només al Japó ja ha recaptat més de 175 milions de dòlars, i que ara arriba al nostre país precedida de crítiques excel·lents.
La directora Isabel Coixet va manifestar ahir la seua satisfacció per competir amb la seua última pel·lícula, Mapa de los sonidos de Tokyo, al Festival de Cinema de Canes, "la millor plataforma" per promocionar aquesta nova producció. Mapa de los sonidos de Tokyo és una producció de Mediapro i té com a protagonistes a Sergi López i Rinko Kikuchi. La directora catalana ha rebut la notícia de la selecció "amb una enorme alegria, sorpresa i satisfacció, ja que considero el Festival de Canes com a la millor plataforma per presentar la pel·lícula". "És un gran honor haver estat seleccionada al costat d'alguns dels directors del cinema actual que tan admiro", ha dit en un comunicat. La pel·lícula ha estat rodada en sis setmanes entre el Japó i Barcelona, en japonès i en anglès. Coixet ja va participar el 2006 en una altra secció del Festival, Una Cierta Miradaa amb París, je t'aime, compendi de 18 curts dels quals ella va dirigir Bastille. La pel·lícula relata la història de Ryu, una noia solitària d'aspecte fràgil que contrasta amb la doble vida que porta: de nit treballa en una llotja de peix a Tòquio i esporàdicament rep encàrrecs com assassina a sou. D'altra banda, el senyor Nagara és un poderós empresari que plora la mort de la seva filla Midori que s'ha suïcidat, però culpa del suïcidi a David, un home d'origen espanyol que posseeix un negoci de vins a Tòquio.
Konnichi wa, amics i amigues! Si ahir us presentàvem oficialment el bloc AnimEbre, avui us portem una altra novetat interessant. Es tracta, com ja haureu endevinat, del canal propique AnimEbre ha obert a internet, gràcies a la tecnologia del servei Mogulus. Per tant, podeu accedir a la televisió d'AnimEbredes de la portada del bloc, però també clicant aquí i visitant la pàgina d'AnimebreTV a Mogulus. Potser ja sabeu com funciona: Mogulus permet fer emissions en directe (ja ho provarem més endavant, per fer algun tipus de programa), però també permet pujar vídeos propis i aprofitar els que hi ha penjats a YouTube. En aquest cas, i tenint en compte la gran quantitat de continguts otakus que hi ha a YouTube, és molt fàcil seleccionar els millors vídeos i confeccionar una programació interessant. Així, AnimEbre -que és un bloc col·laboratiu sense ànim de lucre- vol deixar clar que no pirateja res ni promou la pirateria, sinó que es limita a seleccionar i difondre uns arxius que unes persones alienes al bloc han decidit compartir a través d'altres serveis, fins que això siga legalment possible.
Siga com siga, hem estrenat la programació d'AnimEbreTV amb un especial dedicat a Hayao Miyazaki, que podeu veure de forma contínua o bé utilitzant l'opció de vídeo sota demanda que ofereix Mogulus. El programa especial comença amb el tràiler oficial de la seua última pel·lícula, Ponyo en el acantilado. Tot seguit, hi ha els reportatges sobre Miyazaki i el Museu Ghibli que va emetre el programa Cuatrosfera, a Cuatro. Tot seguit, podreu gaudir de la música amb Joe Hishaishi dirigint una orquestra simfònica que interpreta el tema principal de La princesa Mononoke, i un vídeo amb imatges i la música a piano de Porco Rosso. També hi ha el primer episodi, complet i en català, de la Conan, el nen del futur, la primera sèrie de dibuixos animats dirigida per Miyazaki. A continuació hi ha un reportatge de l'agència Efe sobre l'últim saló del manga de Tòquio, en què Ponyo en el acantilado va centrar l'atenció del públic. D'altra banda, us hem seleccionat un vídeo que recull algunes de les millors imatges de la filmografia de Miyazaki, dues peces més amb la biografia i les pel·lícules del director, i la pel·lícula completa Mi vecino Totoro, doblada al castellà. A més a més, també trobareu el tràiler d'El castillo ambulante i d'El viaje de Chihiro, així com el videoclip que l'espanyol Iván Ferreiro va fer d'un tema amb el mateix títol. Ja per acabar, podreu veure un episodi complet de la sèrie Sherlock Holmes, i més concretament el capítol titulat El caso de la señora Hudson. Finalment, hem seleccionat un tràiler de Porco Rosso i una de les escenes més conegudes de la pel·lícula, quan els pilots volen per damunt dels núvols. Tanca la programació especial sobre Miyazaki un tràiler alternatiu de La princesa Mononoke, fet per un estudiant i admirador de l'obra del director japonès.
Ja hem repassat alguns aspectes de la biografia i de la filmografia del director Hayao Miyazaki. Ara aprofundirem una mica més en aquells elements de les seues pel·lícules, que fan que Miyazaki siga considerat com un dels mestres indiscutibles de l'anime. A grans trets, ens trobem un ric imaginari infantil, amb un primer interès pels temes europeus i la ciència-ficció, que més endavant es transforma en la màgia i fantasia dels films que suposen la seua reconciliació amb els temes japonesos. La part més tendra i fins i tot cursi de les seues produccions cal atribuir-les, a més a més, al fet de compartir molts projectes amb Isao Takahata. En primer lloc, és obligat parlar de la figura de l'heroi en l'obra de Miyazaki, gairebé sempre protagonistes femenines amb molt de valor però també molt sensibles. És el cas de les heroïnes de Nausicaä de la Vall del Vent, El viatge de Chihiro o El castell ambulant. S'ha dit que aquestes protagonistes de caràcter fort, però també fràgils, són una encarnació de la mare de Miyazaki, que va caure malalta quan el cineasta encara era molt petit. En molts casos, les protagonistes són víctimes d'un encanteri -metàfora de la malaltia-, com a El viatge de Chihiro i a El castell ambulant. A més, la mare de Miyazaki va ser una dona rebel en la societat estricta del Japó de la postguerra, que va introduir el petit en l'hàbit de la lectura.
Un altre aspecte determinant de l'obra de Miyazaki és el seu fort sentiment ecologista. El missatge conservacionista de la sèrie Conan, el nen del futur, o el bosc tòxic de Nausicaä, així com les divinitats deLa princesa Mononoke, són una mostra més que evident de l'ecologisme de Miyazaki, l'animació del qual té molta cura en reproduir la bellesa de la natura. De la mateixa manera, els personatges que no respecten el medi ambient són castigats: els pares de Chihiro es converteixen en uns porcs després de travessar un bosc amb el cotxe, a tota velocitat, i els Déus dels boscos de La princesa Mononoke es transformen en bèsties salvatges per protegir la natura de la voracitat dels humans. De fet, els porcs són una constant en l'obra de Miyazaki: hi ha porcs a Chihiro, a Monoke i també, evidentment, a Porco Rosso.
El to nostàlgic de les seues pel·lícules, amb el tema central de la infantesa perduda, és un altre tret característic de la filmografia de Miyazaki. Amb tot, les produccions del director de Mi vecino Totoro són força optimistes, amb una certa inclinació cap als finals feliços. Tot i així, Miyazaki es declara pessimista, i d'aquí la duresa d'alguns finals agredolços, com els de La princesa Mononoke. De fet, com a persona fidel a les tradicions i a la mitologia japonesa, Miyazaki no pot evitar els personatges fantàstics de caràcters ambivalents, al límit entre el bé i el mal. D'altra banda, al marge de la seua simpatia per la natura i la tradició, Miyazaki també impregna les seues pel·lícules de màquines i sobretot d'aparells voladors, amb escenes espectaculars de vols aeris. Sobretot, cal destacar l'hidroavió roig de Porco Rosso, amb escenes memorables entre els núvols del Mediterrani. De fet, diuen que la seua simpatia pels avions és per tradició familiar, ja que el seu pare va treballar en una fàbrica d'avions de guerra que era propietat del seu tiet. En aquest sentit, les escenes d'acció i la velocitat, amb els personatges moguts per les màquines, damunt d'animals o directament corrents, són molt habituals a les pel·lícules de Miyazaki. Ningú ha fet uns dibuixos animats amb els personatges corrents com Miyazaki...
Hola a tothom, o més ben dit, konnichi wa! Avui aprofitem la diada de Sant Jordi per presentar en societat el bloc col·lectiu AnimEbre, que és el primer bloc sobre anime, manga i cultura japonesa fet des de les Terres de l'Ebre. De fet, el que ens anima a tirar endavant aquesta nova aventura blocaire és el fet que, fins ara, no hi havia cap bloc amb aquesta temàtica a l'ebresfera, tot i que la cultura otaku és un fenomen molt popular al nostre país. Per fer-ho possible, ens hem posat d'acord un grup de persones a les quals ens agraden els còmics i els dibuixos animats japonesos, però que també tenim interès per altres aspectes del Japó, com la seua tecnologia, les seues pel·lícules i programes de televisió, els seus videojocs i la resta de la seua cultura. Si també t'interessen aquests temes i tens ganes de col·laborar amb la redacció d'AnimEbre, només has de posar-te en contacte amb nosaltres, a través de l'adreça de correu animebre@gmail.com. Estem segurs que més d'un de vosaltres porta un otaku sota la pell. Jaamataashita!!
La propera estrena de la seua nova pel·lícula d'animació, Ponyo en el acantilado, ens obliga aquí a repassar la figura i la filmografia del mestre Hayao Miyazaki. Ja vam comentar en aquest bloc La princesa Mononoke, sens dubte una de les últimes joies de l'anime. Miyazaki va nàixer a Akebono-cho, Tòquio, el 5 de gener de l'any 1941. Com la majoria dels autors japonesos que van crèixer en un país derrotat durant la Segona Guerra Mundial, Miyazaki admirava les pel·lícules i els dibuixos animats procedents d'Europa i dels Estats Units, i no és cap casualitat que actualment se'l conega com el Disney japonès. Així, tot i que va començar estudiant ciències econòmiques, a la dècada dels seixanta va tenir la seua primera feina com a animador a la mítica Toei Animation, on va arribar a ser cap del sindicat (moltes vegades s'ha titllat Miyazaki de comunista). A la Toei va conèixer Isao Takahata, el director de La tumba de las luciérnagas, amb qui després va fundar els coneguts estudis Ghibli.
Amb Takahata, Miyazaki va col·laborar en sèries mítiques de dibuixos animats, com Heidi i Marco, realitzades per l'estudi Zuiyô Enterprise, que més endavant esdevindria una altra productora llegendària, la Nippon Animation. En aquesta època també participa en la sèrie Anna de les Teules Verdes i l'any 1978 dirigeix la seua primera sèrie, Conan, el nen del futur, que a casa nostra vam poder veure per TV3. L'any següent va estrenar el seu primer llargmetratge, El castell de Cagliostro, que en realitat és una pel·lícula d'un clàssic de l'anime, Lupin III. De fet, en aquesta època també col·labora en sèries animades com la mateixa Lupin III, Sherlock Holmes, Donetes, El gos de Flandes, Les aventures de Tom Sawyer o La història de l'adorable Polyanna.
Però durant uns anys, Miyazaki deixa de treballar en l'animació i es dedica sobretot a dibuixar còmics. Així, a partir del manga Nausicaä del Vall del Vent (1982), té l'oportunitat de fer-ne l'anime i al costat del seu company Takahata funda l'Estudi Ghibli. Una productora que ja és tot un referent al Japó, fins al punt que el 2001 van obrir el Museu Ghibli al poble de Mitaka, a uns vint minuts de Tòquio. El 1984 també dirigeix l'únic videoclip de la seua carrera, per a la cançó On your Mark del grup Chage and Aska, pel qual va rebre 100 milions de yens i el goig de tenir llibertat creativa absoluta. D'altra banda, les seues primeres pel·lícules per a l'Estudi Ghibli van ser l'adaptació de Nausicaä (1984), Làputa, el castell al cel (1986), El meu veí Totoro (1988), Nicky, l'aprenent de bruixa (1989) i Porco Rosso (1992). Amb aquesta última pel·lícula sobre un porc que pilota hidroavions en la Itàlia feixista, Miyazaki ja va rebre un reconeixement internacional que va consolidar-se amb La princesa Mononoke(1997) i sobretot amb El viatge de Chihiro (2001), que va rebre l'Ós d'Or a la Berlinale i també l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació. També va estar nominat a l'Oscar amb la pel·lícula següent, El castell ambulant (2004), i ara arriba aquesta Ponyo sobre penya-segat del mar (2008), que la crítica internacional ha valorat molt positivament.
Ha mort, fa només un parell de dies, l'escriptor britànic J.G. Ballard, famòs per haver escrit la novel·la "L'imperi del Sol" de la qual Steven Spielberg en faria una versió cinematogràfica durant els anys 80.
Ballard es va inspirar en la seva experiència, com a xiquet, en el camp de refugiats que els japonesos van aixecar per als presoners britànics i nordamericans durant l'ocupació de la Xina a la Segona Guerra Mundial de la qual ja en vam parlar en aquest mateix bloc.
És interessant veure la pel·lícula per adonar-se'n, cas que sigui acurada històricament, com els japonesos tractaven de forma diferent als xinesos que als anglosaxons, en la mateixa líniea que els alemanys tractaven de forma diferent, als francesos i holandesos dels polonesos i ucraïnesos.
En tot cas una altra pel·lícula altament recomanable per tenir una visió de la Segona Guerra Mundial diferent a les que estem acostumats basades en l'escenari bèl·lic europeu.
Un dels clàssics de l'anime és Yami No Teio Kyuketshuki Dracula, una pel·lícula d'animació dirigida l'any 1980 per Minoru Okazaki i Akinori Nagaoka. La banda sonora original, amb una música igual de mítica, era del mestre Seiji Yokojama. En realitat, aquest anime que va marcar la nostra infantesa (després de veure'l un dia de Nadal pel dematí, al programa Mazapán que presentava Teresa Rabal a TVE), estava basat en els còmicsque l'editorial Marvel va fer a la dècada dels setanta, a partir del personatge de la novel·la de Bram Stoker. Per això avui, amb motiu del 97è aniversari de la mort de l'escriptor, recuperem aquest Dràcula a la japonesa. La pel·lícula estava producida por la Toei Doga, la mateix que va fer un altre clàssic de l'anime, Daykioryu Jidai (La era de los Dinosaurios). Tot seguit podeu veure el film complet, a partir d'uns vídeos que hem trobat penjats a YouTube...
El manga no té fronteres. Per això, l'editorial Panini Comics acaba d'anunciar la comercialització a l'Estat espanyol del volum La Bíblia Manga, un dels èxits de l'any passat al Regne Unit, on va aconseguir vendre més de 30.000 còpies en només un any. Creada pel dibuixant Ajinbayo Akinsiku -Siku-, La Bíblia Manga pretén difondre el missatge bíblic entre la població de 15 a 25 anys. De fet, l'objectiu de Siku era que el llibre servís com a guia inicial per als nous lectors de la Bíblia. En aquest manga insòlit, els lectors troben els personatges històrics transformats en superherois, parlant amb un llenguatge semblant al dels adolescents i vestint segons les últimes tendències de la moda beduïna. Tant l'Església anglicana com els catòlics d'Anglaterra van acceptar aquesta versió amb els braços oberts, i van dir que era una bona idea presentar a Jesucrist com un superheroi, ja que el més important és que manté el missatge de la Bíblia. Fa un any, les entitats catòliques espanyoles més vinculades als joves van seguir amb interès les notícies sobre La Bíblia Manga que arribaven des de l'estranger, però la major part de les botigues especialitzades van qüestionar l'èxit de la publicació al nostre país. Aquesta és la sinopsi promocional que ja es pot llegir al web de Panini Comics:
LA BIBLIA MANGA: DEL GÉNESIS AL APOCALIPSIS
Contiene el Antiguo Testamento y El Nuevo Testamento en un lenguaje claro y ameno. Ésta es la historia más grande jamás contada…como nunca antes la habías leído.La creación de la tierra… El mesías que cambió el mundo… El enfrentamiento definitivo entre las fuerzas del bien y las del mal… La Biblia Manga es una adaptación de la Sagrada Escritura en la cual se narra a modo de novela gráfica la relación de Dios con Su pueblo, desde la creación de la Tierra y la historia temprana de los israelitas hasta la vida y la muerte de Jesús, incluyendo los primeros y azarosos pasos de la Iglesia. No pretende contar la totalidad de las historias ni dar a conocer las enseñanzas de los Sagrados Textos, pero sí intenta proporcionar un valioso “primer paso” para darte a ti, lector, un anticipo de los temas y personajes de mayor relevancia, así como una idea básica de la historia en su conjunto.
"Els nens de Huang Shi" és una producció mixta australiana-alemanya-xinesa que ens ofereix un retrat del que va suposar la ocupació japonesa de la Xina durant els anys previs a la Segona Guerra Mundial.
L'ocupació violenta de Nanjing i la política del Sanko Sakusen o "Política dels Tres Tots", o sigui, "Mata'ls a tots", "Quema-ho tot" i "Saqueja-ho tot" es reflecteixen a la pel·lícula i en aquest contexte juntament amb la guerra civil xinesa entre nacionalistes i comunistes, el protagonista intentarà salvar una escola de nens orfes de la província de Huang Shi.
I és que els japonesos no van ser sempre els simpàtics dibuixants de manga menjasushis de l'actualitat.
A partir de la revolució Meiji dels anys 60 del segle XIX el país, densament poblat i amb un creixement econòmic i demogràfic imparable degut al progrès que experimentava en relació amb la resta de països de l'Àsia, empobrits com la Xina o ocupats per colònies occidentals com Indoxina o la Índia, va decidir endagar una política d'expansió imperialista de la qual en sofririen les conseqüències els seus veïns immediats, com Corea, Rússia o la Xina en un principi i tota la resta de l'Àsia durant la Segona Guerra Mundial.
Per al Japó, l'ocupació de la Xina suposava la modernització del gran país asiàtic, l'alliberament de les mans d'uns governants incultes i incapaços de modernitzar el país....més o menys les mateixes raons amb les que la Xina entraria uns 20 anys més tard al Tíbet.
El cas és que la pel·lícula ens mostra tot aquest contexte i la clara superioritat que tenien els japonesos sobre els xinesos a l'època. I apart d'això la trama és molt bona per la qual cosa és una pel·lícula recomanable.
La princesa Mononoke és la pel·lícula d'animació que va presentar Hayao Miyazaki en l'escena cinematogràfica internacional com un realitzador a tenir en compte. Cinc anys abans, l'interessant film Porco Rosso (1992) ja havia tingut un cert ressò fora del Japó, tot i que Miyazaki ja era força conegut en l'escena internacional per haver estat el creador o haver participat (en molts casos, al costat de l'altre mestre de l'anime, Isao Takahata) en sèries de dibuixos animats tan famoses com Heidi, Marco, Anna de les Teules Verdes, Sherlock Holmes, Lupin III o Conan, el nen del futur. Però va ser el 1997, amb La princesa Mononoke, quan Miyazaki va aconseguir un ressò internacional que després es va veure confirmat amb la premiada El viatge de Chihiro, que va aconseguir l'Ós d'Or al festival de Berlin i l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació del 2002. Tots i els atacs rebuts pel simple fet de tractar-se d'una cinta de dibuixos animats i per ser una pel·lícula anterior a El viatge de Chihiro, a partir de l'èxit de la qual sempre és més fàcil afegir-se al carro de seguidors de Miyazaki, cal dir que La princesa Mononoke és una veritable joia de l'animació i una pel·lícula excel·lent, que segurament ha guanyat en profunditat amb el pas del temps. En aquest sentit, també cal destacar la magnífica banda sonora del músic Joe Hisaishi. Per fer La princesa Mononoke amb el seu mític Estudi Ghibli, el director va aprofitar una plantilla de 40 animadors amb molta experiència, però el mateix Miyazaki va acabar amb la mà embenada com el protagonista de la pel·lícula, després de sessions intensives de dibuix.
La princesa Mononoke explica una història ambientada en el Japó medieval, just quan el país nipó fa els primers passos cap a la industrialització. El tema de fons és habitual en el cinema de Miyazaki: les contradiccions entre el nou i el vell, les tensions que provoca el fet d'evolucionar i la destrucció del medi ambient. Així, la tranquil·litat d'un poble aïllat es veu alterada per la presència d'un senglar demoníac, que fereix al braç el príncep Ashitaka. El príncep salva la seua aldea de l'atac del senglar, però la ferida li provoca una maledicció que l'acabarà matant si no viatja cap a l'oest per esbrinar l'origen de la possessió de l'animal. Dalt del seu ren roig, Ashitaka emprèn un viatge que també és un viatge per descobrir-se a ell mateix, ja que cada vegada que deixa que el seu cor siga dominat per l'odi, aconsegueix una força sobrehumana que li permet derrotar els enemics, però també que la maledicció es puga estendre més ràpidament pel seu cos. Durant la seua aventura, Ashitaka ha d'enfrontar-se a uns samurais que estan arrasant un poble de pagesos, però també ha de prendre part en la guerra entre els habitants de la Ciutat del Ferro i els esperits protectors d'un bosc verge.
En aquest sentit, Miyazaki va voler fugir de la recreació idíl·licia del Japó medieval de samurais i camperols que s'ha implantat en l'imaginari col·lectiu a partir de les pel·lícules de directors com Akira Kurosawa, i va donar més protagonisme a les divinitats amb formes d'animals i especialment a la Ciutat del Ferro, ja que eren molts els poblats que es dedicaven exclusivament a l'explotació de mines i a la producció de ferro. La Ciutat del Ferro està governada per Lady Eboshi, que ha creat una fundició en què sobretot treballen antigues prostitutes i leprosos, i que ha iniciat una guerra amb els senglars per talar els boscos i poder explotar les mines de les muntanyes. A la Ciutat del Ferro, el príncep Ashitaka descobreix que Lady Eboshi ha estat la causant de la seua maledicció, ja que en una batalla va ferir el senglar Nago amb una bala de ferro que va fer-lo embogir. A banda, un altre fet que portarà Ashitaka a propiciar la pau entre humans i animals és la presència de San, una jove mig salvatge que va crèixer amb els llops, i que és la princesa Mononoke del títol de la pel·lícula. El príncep Ashitaka intenta fer de mediador entre Eboshi i San, ja que a més simpatitza amb els humans però també amb els animals. Però San i Eboshi estan encegades per l'odi, i Ashitaka no pot evitar que finalment esclate la guerra. Paral·lelament, un poderós samurai ha ordenat les seues tropes que ataquen la ciutat per prendre-li el ferro, i els agents de l'emperador s'alien amb Lady Eboshi, ja que consideren que el cap del gran Esperit del Bosc li atorgarà la immortalitat.
La princesa Mononoke va aconseguir desbancar Titanic com a pel·lícula més taquillera al Japó, però la seua projecció internacional es va veure afectada per una mala política de distribució per part de Disney i Miramax. De fet, hi ha una anècdota que explica que Miramax va intentar retallar la pel·lícula per fer-la més atractiva al mercat nord-americà, però que un dels productors de l'Estudi Ghibli va evitar-ho enviant-los una katana autèntica amb una nota en què es llegia: Sense talls.
Tot seguit, podeu veure els primers cinc minuts de la pel·lícula...
Si aquests dies teniu previst allargar-vos al Japó, sapigueu que podeu veure una exposició (i una exposició seriosa, no una frikada qualsevol) dedicada a Terminator, tot coincidint amb la propera estrena de la quarta pel·lícula de la nissaga, titulada Terminator Salvation. De fet, la mostra va inaugurar-se el passat 19 de març i es podrà veure fins al 28 de juny. Al nostre país, Terminator Salvation s'estrena el proper 5 de juny i aquí queda la cosa; però al Japó ja han començat a escalfar motors i al museuMiraikande Tòquio, especialitzat en la ciència emergent i la innovació tecnològica, han decidit exhibir les figures dels cyborgs que s'han utilitzat al llarg de la sèrie de pel·lícules iniciada l'any 1984 per James Cameron. L'exposiciu es diu Terminator, batalla o coexistència. Un lema que demostra clarament l'interès que desperta al Japó el tema de la intel·ligència artificial, els perills dels avenços tecnològics i la possible coexistència d'homes i robots en un futur cada cop menys llunyà. Com us dèiem, a l'exposició es mostren les obres d'art i de vestuari que realment van utilitzar-se durant la filmació de les pel·lícules de Terminator, però també s'expliquen les últimes investgiacions sobre la capacitat comunicativa dels robots, des del punt de vista de la ciència i de la tecnologia. Així, l'aparició d'un robot bípede ha permès millorar l'atenció a la gent i als animals de companyia, i els robots que fan les feines domèstiques estan cada vegada més desenvolupats. A través de l'exposició, els responsables del museu Miraikan han volgut reflexionar sobre el futur ideal i la relació dels éssers humans amb els robots.
Tot seguit, podeu veure el tràiler de Terminator Salvation, interpretada per Christian Bale en la pell de John Connor, el líder de la resistència humana contra les màquines.
El canal japonès internacional NHK Worldha començat a emetre aquest mes d'abril en obert a través del saltèl·lit Hot Bird, després que l'any passat ja comencés a difondre un senyal en proves a través del satèl·lit Astra. Amb aquesta nova encesa, es calcula que ja poden rebre l'NHK World unes 80 milions de llars arreu del món. La cadena pública ja disposava d'una versió internacional, anomenada també NHK World TV, però molt més modesta que la inaugurada aquest febrer per informar de l'actualitat del Japó i de la resta del continent asiàtic. En aquest sentit, la gran competència del canal nipó són els dos canals que la televisió xinesa també ha posat en marxa al nostre continent, CCTV F, en francès, i CCTV 9, en anglès. De la mateixa manera, a través d'Astra ja fa un parell d'anys que emet un canal sud-coreà, Arirang TV, amb programació en anglès i fins i tot alguns programes i serials subtitulats al castellà. NHK World emet en anglès i japonès continguts de producció pròpia centrats en la informació. Ja durant l'agost passat, la corporació pública Nippon Hosoe Kyokai va ampliar l'emissió de la seua cadena internacional NHK World per a tota Europa a través dels 19,2 º Est del satèl·lit Astra, tot seguint amb els seus plans d'expansió a nivell internacional i en especial al mercat europeu, molt poc prolífic en canals procedents del Japó. De fet, NHK World és l'únic canal de televisió japonès que es distribueix en aquesta posició orbital, accessible a tota la península Ibèrica i en bona part d'Europa. De fet, aquesta és la primera vegada que NHK World es pot captar a Europa, després d'arrencar fa gairebé un any, el passat mes de maig, a través del satèl lit Badr 4 (26 º Est) per al mercat de la televisió àrab. D'altra banda, el JSTV (Japan Satellite Television) és un altre canal japonès que també és accessible a Europa, però a través dels 13 º Est de Eutelsat Hot Bird, encara que la seua emissió es compagina entre l'obert i el codificat.
La cadena privada Telecinco, potser cansada de fer canvis en l'orientació dels seus canals de TDT sense aconseguir els resultats desitjats, ha acabat comprenent que un dels continguts que més públic atrauen als espectadors i per tant als anunciants és la programació infantil. En les últimes setmanes ja s'havia notat un canvi de tendència de Telecinco i en especial del seu canal Telecinco 2. Però el gran canvi és l'estrena, el proper dissabte, dia 11 d'abril, del contenidor Boing, en què Telecinco abocarà la seua programació infantil els dissabtes i diumenges al matí, i Telecinco 2 la resta de dies per la tarda. La principal novetat és que Telecinco emetrà la sèrie anime Naruto, que fins ara estava en mans de Cuatro. A més, Boing naix a partir de l'acord entre la cadena privada i Turner, de manera que entre els seus continguts destacaran les últimes produccions de la factoria Cartoon Network, i moltes de les sèries que actualment es poden veure al canal de pagament. Així, a Boing també s'emetran sèries com Bakugan, Código KND, Ben 10, Las Supernenas, Las macabras aventuras de Billy y Mandy, El laboratorio de Dexter iMegas, però també dibuixos de tall més clàssic procedents de la factoria Warner. Quant a Naruto, Telecinco començarà a emetre la sèrie a partir de la tercera temporada. Naruto Uzumaki és un ninja adolescent hiperactiu, impredictible i sorollós que aspira a convertir-se en Hokage, el màxim grau ninja en el seu poble, per així poder ser reconegut com un dels ciutadans més destacats de la seva comunitat. Aquest aprenent de ninja de l'aldea oculta de Konoha és un noi entremaliat a qui els veïns miren amb desconfiança, ja que creuen que en el seu interior està tancat el dimoni Kyūbi. Aquesta malvada criatura va destruir la vila en una ocasió i l'anterior líder de la mateixa va haver de confinar-la en el cos de Naruto, quan aquest era un xiquet. El seu caràcter bromista i escàs interès pels estudis no són apreciats pels seus companys. Tanmateix, els recels dels nois es dissipen quan Naruto els demostra que amb la seva forma d'actuar i determinació és capaç d'arribar molt lluny. Juntament amb el seu mestre Kakashi i els seus companys Sakura i Sasuke, participaran en diversos combats i missions que els permetran millorar i créixer. Mentre Naruto intenta complir el seu somni, haurà d'enfrontar-se als seus principals enemics-Akatsuki, Itachi i Kisame-en aquesta sèrie d'anime, basada en el manga homònim de Masashi Kishimoto.
Jordi Bonfill i Laia Ferrer tenen des de fa tres anys la concessió del bar restaurant El Parc de Tortosa. Així, després d'un any d'obres i d'una «reforma total» de l'edifici situat al parc municipal, Bonfill i Ferrer van posar en marxa un equip de 16 persones, amb l'objectiu d'oferir una carta basada en els productes del territori i de temporada. De fet, la gran aposta era el peix i el marisc, i així «evitar que la gent hagués de marxar a la costa per poder menjar bon peix», explica Bonfill. «Aquí tenim la sort que en només 30 minuts podem posar un peix del mar a la cuina», comenta Ferrer, que abans d'El Parc també havia regentat un restaurant a l'Ampolla. «Volem que la gent es mengi el peix tan fresc com sigui possible», hi afegeix. En aquesta línia, també han instal·lat una peixera, que els permet que els clients puguen veure i demanar el marisc, ja que «el menjar també entra pels ulls». Ferrer, que va estudiar a Cambrils i a l'escola de Luis Irízar de Sant Sebastià, va treballar als restaurant Via Veneto i L'Atalaia, de Barcelona, i al càtering d'El Bulli, el restaurant de Ferran Adrià. A més, va ser una de les primeres dones que va entrar a la cuina del japonès Hello Sushi. «Volia adquirir coneixements de la cuina del sushi, per poder fer-la amb el peix i el marisc d'aquí», recorda Ferrer. De fet, fruit d'aquella experiència, ha introduït la cuina japonesa a la carta del restaurant El Parc. L'estiu passat, va poder comptar amb una altra cuinera, Toshiko Taura, per organitzar unes jornades de cuina japonesa que van durar fins al setembre.
Demà dimecres, 8 d'abril, a partir de les 20:30 hores, el canal de pagament Animax estrena la sèrie Ergo Proxy. Sens dubte, es tracta d'una de les estrenes més espectaculars que Animax ha programat per aquesta primavera, i també una de les notícies més esperades pels afeccionats al manganime i a la ciència-ficció en general. Ergo Proxy és la nova proposta dels productors de l'aclamada sèrie Samurai Champloo, una impressionant producció que té com a escenari un món futurista i imaginari, devastat per l'apocalipsi nuclear i en què ja no existeixen els sentiments humans. L'anime és del 2006 i està basat en un manga que dos anys abans havien escrit Dai Sato i dibuixat Yumiko Harao. El conegut estudi Mangoble va produir la versió animada per a la xarxa de televisió per satèl·lit Wowow, amb direcció de Shukou Murase i guió del mateix Dai Sato. Ergo Proxy es caracteriza per la combinació de 2D digital, 3D per ordinador i efectes digitals especials. La sèrie té un total de 21 episodis. Tot seguit, podeu veure l'anunci promocional que està emetent Animax...
Així, en aquest futur apocalíptic, hi ha una ciutat, Romdo, concebuda com una utopia segellada, en què humans i androides (els autoreivs) coexisteixen en pau, sota el control total del govern. Però el pla no funciona, i Romdo és un lloc fosc i depriment, en què els sentiments humans han quedat arraconats fins a desaparèixer. En aquest context, mentre investiga una sèrie d'assassinats desconcertants, presumptament comesos per uns autoreivs infectats per un virus, una detectiu del servei d'intel·ligència, Re-I Mayer, rep una críptica advertència sobre alguna cosa que està a punt de despertar. Poc temps després, la detectiu és atacada per una monstruosa criatura, anomenada Proxy, que no és ni androide ni ésser humà. A partir d'aquest moment, el misteri dels Proxys l'obsessiona, i decideix saltar-se totes les normes per investigar pels seu compte qui són en realitat. Per acabar-ho d'adobar, Re-I és la néta de Donovan Mayer, un dels líders més importants de Romdo i actual regent de la ciutat. En el vídeo següent podeu veure l'impressionant capçalera de la sèrie...
El llibre La vía del Samurái recull les obres clàssiques El Llibre dels Cinc Anells, de Miyamoto Mushashi, i Hagakure, de Yamamoto Tsunetomo, en una nova traducció directa del japonès al castellà que ha editat el doctor en Literatura Comparada Hitoshi Oshima. El llibre, que costa uns 24 euros i que ha editat La Esfera de los Libros dintre de la seua col·lecció sobre història militar, pretèn trencar amb els estereotips que han arribat a Occident, i presentar la veritable essència del guerrer japonès. Segons l'obra, un samurai és molt més que un guerrer fort, ràpid, lacònic i solitari, amb un esperit irrompible, sense por a la mort i capaç de derrotar l'enemic amb un cop perfecte de katana. Aquests dos textos clàssics que formen part de La via del samurái aproximaran el lector occidental a la realitat esperitual japonesa, i també l'il·lustraran a la perfecció sobre el veritable Bushido, el camí del guerrer, és a dir, la filosofia del combatent i els principis fonamentals que l'ensenyen a lluitar, vèncer i morir. Segons el codi Bushido, la victòria no comença ni amb la derrota ni amb la mort de l'oponent, sinó que representa el fort desig de trobar la justícia i l'honor, sense que el més important siga l'instint de supervivència. Per tant, destaca la importància d'enfrontar-se a l'enemic sense por a la mort, i d'arribar a la derrota o a la victòria amb dignitat. De fet, tant El Llibre dels Cinc Anells com Hagakure són dues obres escrites per veritables samurais, que van basar-se en les seues pròpies experiències, molt lluny de la imatge mítica que el modernista Nitobe va popularitzar del codi Bushido. El Llibre dels Cinc Anells data del segle XVII, i Mushashi va ser un mestre molt famós en l'art de la katana: per tant, l'obra és un manual sobre l'anomenada posició interior i la tècnica del combat d'un samurai en solitari. En canvi, Tsunetomo, l'autor de Hagakure,va ser el vassall d'un senyor feudal de les províncies, al segle XVIII, i el seu llibre és més aviat una guia moral sobre la manera de viure honorablement i de donar la vida dignament per l'amo. Per tant, el que fa El Llibre dels Cinc Anells és mostrar-nos un home independent de qualsevol col·lectiu, mentre que Hagakure defugig l'individualisme i ens presenta l'home com a part indivisible d'un grup. Dues concepcions d'entendre el camí del samurai, que han condicionat al llarg dels segles una altra manera d'entendre el món.
Avui us parlem d'una de les últimes col·leccions de ninots de la sèrie d'anime Dragon Ball, titulada Hybrid Action. Aquesta nova sèrie de figures, amb una escala aproximada de 5", permet col·locar el ninot en una infinitat de posicions, cosa que sens dubte és molt important per als seguidors d'una sèrie d'acció. A més, inclou una base expositora amb un ganxo, per poder preparar també les posicions a l'aire, en salts o bé volant, com farien els personatges de Bola de Drac. D'alta banda, pel mateix preu (uns 18 euros) també han inclòs diversos sets de mans, indispensables per poder simular posicions de lluita o d'efectes màgics. Finalment, el paquet també hi afegeix el bastó màgic i un petit robot que acompanya el ninot de Son Goku a la sèrie Dragon Ball GT. A la col·lecció també hi ha disponibles els ninots de Son Goku adult, Gogeta, Barduck, Son Gohan, el monstre Boo, Gotenks Superguerrer, Son Gohan Superguerrer, Son Goku Superguerrer, Vegeta i Vegetto.
El canal K3 ha programat per aquesta Setmana Santa dues pel·lícules basades en la popular sèrie El detectiu Conan. En primer lloc, el proper Divendres Sant, 10 d'abril, a les 19.45 hores, s'estrenarà la quarta pel·lícula de la sèrie, titulada Atrapat als seus ulls. Perònomés tres dies després, Dilluns de Pasqua i a la mateixa hora, el canal infantil de Televisió de Catalunya també emetrà el tercer llargmetratge d'aquest petit/gran detectiu, amb el títol L'últim mag del segle. En aquest sentit, potser el més assenyat hauria estat estrenar Divendres Sant la tercera pel·lícula del petit Conan i fer el mateix amb la quarta Dilluns de Pasqua, però això no depèn de nosaltres, i les coses van com van... A la pel·lícula Atrapat els seus ulls, la història comença quan alguns oficials de la policia són assassinats per una persona misteriosa. L'inspectora Sato es veu directament involucrada en el cas, ja que l'assassí la deixa greument ferida i l'únic testimoni que ha vist els fets ha estat la Ran. Però causa del shock, perd la memòria i no recorda res de la seua vida. El criminal intentarà eliminar-la; per això en Conan haurà d'esbrinar qui és l'assassí a la vegada que protegeix la Ran i també la seua veritable identitat. A l'altra pel·lícula, L'últim mag del segle, el detectiu Conan finalment ha trobat el que buscava: un lladre misteriós anomenat Kaito Kid. Conan i el seu amic Heiji estan decidits a protegir l'últim tresor de la dinastia russa dels Romanov de l'amenaça de Kaito Kid: l'ou de la memòria (o també l'ou de Pasqua). Malgrat tot, la fabulosa tècnica de robatori de Kaito Kid els confon i li permet endur-se l'ou.
Pizzicato Five, també coneguts com P5, són un grup basat en el duet format per Maki Nomiya i Yasuharu Konishi. La seua cançó més coneguda potser serà Twiggy Twiggy, que a casa nostra va arribar la segona meitat dels anys noranta, si bé pertany a un disc de l'any 1991. En realitat, Pizzicato Five van nàixer l'any 1984, cosa que no deixa de ser curiosa, ja que mentre arreu del món triomfaven altres músiques (era l'any de Born in the USA, de Bruce Springsteen; del Like a Virgin de Madonna, o de l'Amante Bandido, de Miguel Bosé), un grup de joves japonesos preferien fer un tribut a la música pop dels anys seixanta, amb cançons eclèctiques i molt alegres. Al costat de Konishi hi havia Keitarō Takanami, Akira Kamonomiya, Mamiko Sasaki i Shigeo Miyata, tot i que va deixar el grup molt ràpidament. Però els altres van quedar-se, i per això van anomenar-se Pizzicato Five. El seu primer disc, del 1985, va ser tota una declaració d'intencions, ja que es titulava Audrey Hepburn Complex. Dos anys després van haver de fer canvis a la formació i va entrar una nova vocalista. De fet, després de diferents fracassos comercials, l'any 1991 van editar This Year's Girl, que conté dues de les seues cançons més famoses, Twiggy Twiggy i Baby Love Child. Així, Pizzicato Five van fer-se famosos a tot el món, sobretot perquè les seues cançons van aparèixer en anuncis, pel·lícules i sèries de televisió, com Austin Powers i Futurama. El seu últim disc, del 2001, és Çà et là du Japón, tot i que coincidint amb la seua retirada dels escenaris van editar alguns recopilatoris. Tot seguit podeu veure el vídeo de Twiggy Twiggy...
Els xiquets més veterans recordareu la sèrie japonesa Musculman, que ens va entusiasmar i alhora desesperar, a la ja llunyana dècada dels noranta. Animació nipona més o menys matussera, amb un humor molt característic, tocs dramàtics i combats en tornejos que es feien eterns, però que ens deixaven enganxats al sofà, bocabadats davant de la pantalla. Quins berenars acompanyats de Musculator! Doncs bé, aquest divendres, a partir de les 20.30 hores, el canal de pagament Animax estrena la sèrie Musculman: La nueva generación, una producció que recupera els personatges de la sèrie anterior, i que ens acostarà amb un gran sentit de l'humor al món de la lluita lliure, ara que torna a estar tan de moda. Tot i així, aquí el protagonista és Mantaro Músculo (Kid Musculo), el fill malcrit del superheroi lluitador de la sèrie original. Com el seu pare, Mantaro ve del planeta Múscul, i després de 28 anys de pau per als Seigi Choujins, els antics enemics s'han reunit per fomar la DMP, la planta manufacturadora de dimonis. De fet, han aterrat al mont Fuji amb una nau en forma de puny, i la guerra entre herois i villans esclata. Però com que han passat tant de temps sense lluitar, els herois comprenen que s'han fet grans. És per això que comença l'entrenament d'una nova generació de lluitadors, que puguen enfrontar-se i derrotar als membres de la DMP. Així, a més del fill de Musculator, també hi ha els fills de dos protagonistes més, Terryman i Robin de les Estrelles. Tot seguit podeu veure el tràiler promocional que està emetent Animax, així com un vídeo amb un fragment del primer episodi, en la seua versió doblada a l'anglès...
Musculman: La nueva generación, el nom original de la qual és Ultimate Muscle: The Kinnikuman Legacy, naix a partir d'un manga publicat l'any 1998 per Yudetamago, que en japonès vol dir Ou Bullit o bé Ou Dur, i que és el pseudònim dels autors Yoshinori Nakai i Takashi Shimada. La sèrie de dibuixos animats, però, és de l'any 2002, té 51 episodis i és una producció de la mítica Toei Animation per a la cadena TV Tokyo, dirigida per Toshiaki Komura. En canvi, Musculman, la sèrie original Kinnikuman, va nàixer el 1983 a partir d'un manga dels anys setanta. L'anime original estava produït tanbé per la Toei Animation, però va ser emès a la cadena NTV, amb un total de 137 episodis. Al nostre país es va poder veure a través de Televisió de Catalunya i de Canal 9.
El canal temàtic Buzz ha decidit oferir a través d'internet, de forma gratuïta, la sèrie completa Darker than Black. Fins fa poc, comercialitzava la sèrie a 90 cèntims d'euro cada capítol, però després d'un experiment inicial i d'assolir els 1.000 visionats del primer episodi a internet, els responsables de Buzz van decidir que havia arribat l'hora d'oferir tota la serie debades. Així, cada vegada que un dels capítols alliberats assoleix també els 1.000 visionats, Buzz obre al públic l'episodi següent. En aquest sentit, els dos últims capítols desbloquejats són els episodis 9 i 10, cosa que demostra que la iniciativa funciona i que hi ha altres maneres de veure anime a internet sense haver de passar per caixa ni recórrer a altres sistemes, com les descàrregues o els portals de visionat online. AnimEbre també us anirà oferint els capítols, gràcies a Buzz i la tecnologia d'AdnStream. Tot seguit, teniu el primer capítol, titulat La estrella fugaz del contrato.
